cadira amb vistes

Desconec la intenció municipal, si la cadira hi és per facilitar el descans momentani del veí que acaba de llençar les escombraries  o si simplement hi ha una superposició d'equipaments. Els qui planifiquen els contenidors van per una banda i els qui distribueixen cadires i bancs van per una altra. Molt em temo que sigui això. A més a més, amb preventiu criteri, les cadires estan ben collades a terra, així que ni que es vulgui es pot donar l'esquena a les deixalles, tot i que la flaire sens dubte que envolta el sillonet urbà. Per reblar el clau, l'arbre impertèrrit segur que acull alguna pixeradeta canina. Així doncs, aquest racó de tan insigne carrer de l'Eixample, queda ben galdós amb aquest triangle irregular de serveis urbans. No he gosat de seure en aquesta cadira solitària, sense possibilitat d'iniciar conversa, que segur que si es produïs fora escatològica, l'ambient t'hi porta. No m'he sentit prou cansat per rendir-me i seure davant del contenidor de les escombraries, no fos cas que em confonguin amb qualsevol andròmina reciclable i se m'acabi aquest passeig per la Barcelona que no em queda altre remei que imaginar.

enric granados

el papà ja no s'enfila

còrsega

No sé si compartiu la meva subtil percepció, però enguany han desaparegut de la ciutat nadalenca. Feia unes quantes temporades que havien proliferat. Els hem vist enfilant-se per balcons i façanes. Em refereixo a aquells pares noël amb una escala, o una corda, simulant l'ascensió mig furtiva cap a les cases. Són l'equivalent urbà dels nans de jardí, un element kitsch i basardós que ha estat guanyant terreny en la iconografia del nadal, ja de per si prou embafosa i lletja. 
Malgrat l'alegria i el descans que em produeix la seva desaparició, no deixa d'estranyar-me. D'acord que hi pot haver algun motiu de mercat i que ja no es fabriquin..., però encara que molts hagin acabat a les escombraries o oblidats al fons de l'armari dels fòtils de temporada, n'ha d'haver sobreviscut una quantitat considerable. Era un ornament d'èxit creixent i de sobte... Zero. Potser s'ha donat alguna consigna que jo no he sentit. Hi deu haver hagut una campanya de denúncia i han estat declarats políticament incorrectes per algun motiu evident que ara no sé veure. En qualsevol cas, segur que he estat badant, però dubto molt que els pares noël escaladors hagin patit un qualsevol tipus de persecució organitzada. Però una desaparició tan notòria i generalitzada ha d'amagar algun motiu... Potser aquesta seva metàfora de la crisi massa barroera, amb tot aquest esforç noèlic i estàtic, inútil, escampant-se pels balcons. 
Aquest trio de la fotografia són una rèplica sense heroisme, petits i enganxats al vidre de la porta d'un bar, un homenatge a aquells altres més arriscats i igualment oblidables i que jo diria que han desaparegut definitivament de l'escenografia xarona del nostre nadal. Felicitem-nos.

retorn de les profunditats

canuda / plaça vila de madrid

Tants mesos en les pregoneses de l'oblit, s'havia alçat la veu d'alarma, les autoritats regiraven adelerades per tots els racons. Finalment, sortit de les clavegueres urbanes, com el poeta barceloní Jorge Folch (1926-1948), que a l'últim va deixar la vida i els versos ofegats prematurament: "Declaróse una epidemia / por la cloaca de un pueblo / y al intento de limpieza / murieron dos fontaneros.  / La epidemia se extendía / mas no bajaba tercero". Sinistres laberints on circulen els desfets dels polits ciutadans i les bestioles de la foscor. Rius subterranis sobreeixint rattus dels fossats. Sortim del pou i donem gràcies a la llum i a les forces públiques.

tot és de tots

carrer muntaner

"Això és de tots", ens diu l'anònim grafiter que embruta la façana d'un edifici burgès del carrer Muntaner, per damunt de la Via Augusta. De qui és el què?. La cal·ligrafia és prima, d'una timidesa d'indignació escassa. Potser l'artista és el fill de l'amo de la finca i el "tots" es refereix als hereus impacients. Potser és un anarquista incipient de casa bona, un àcrata en pràctiques que, engrescat pels darrers aldarulls "d'indignació", ha decidit sortir de l'armari. Però el què és de tots?. El carrer que ell fa seu i l'embruta?, l'edifici que té un propietari inscrit al registre?. No sé sap... Això és de tots, potser que entre tots ho cuidem. Escriure obvietats a la paret és un acte de rebequeria infantil. Per transgredir cal esmolar l'eina de la imaginació, aquella que reclamava el poder. "Això és de tots", ens diuen els banquers quan ens ensenyen la factura del deute.

enyor de mamil·la

carrer montseny

Algú ha penjat en una finestra a ran de carrer aquest xumet, probablement caigut dels llavis d'algun infant maldestre que anava badant o que trobava que el cautxú ja havia perdut la textura que el relaxava, i que el feia oblidar la mamil·la materna. Un xumet d'ús públic potser no sigui molt higiènic, però tots sentim, en un moment o altre del nostre camí, la fiblada enyorada de la sina perduda. Quantes hores xumant sense ànim alimentari, només pel desig d'apaivagar tantes angoixes inconcretes. Aquest xumet, recuperat de terra i tendrament lligat a la barana d'una finestra, ens demostra que algú ha pensat en la seva utilitat col·lectiva, perquè segur que cap mare el recuperaria per al seu infantó, ple de bactèries urbanes. Ni parlar-ne. Però en canvi algun vianant de llavis orfes potser hi pugui trobar un momentani consol i recuperar aquell moment de màxima felicitat, quan el fil umbilical és substituït pel pit matern, sempre generós i incondicional.

trompe-l'oeil

plaça letamendi

Aquest edifici que s'eleva desmesurat, allà on el carrer Aragó obre la plaça Letamendi, sempre m'ha semblat d'una façana egípcia, un trompe-l'oeil inverossímil, perquè m'imagino els veïns arrossegant-se de perfil per les parets del passadís i demanant-se jeroglífiques excuses. Serà potser que els paletes, treballadors en la impunitat porciolesca, es van precipitar i els va sortir la cosa una mica torta, impecablement torta. 
Simplement serà tot un efecte òptic, un mareig provocat per la meva vista cansada, que veu aquesta façana coronada per dues palmeres esveltes, com l'escenografia d'una sarsuela babilònica. "ai ba, ai ba..."

turistes sense fronteres

plaça sant jaume

Posar-se un nas de pallasso sempre atorga una certa impunitat, és com un altaveu que en aparença només busca la rialla i que, per tant, no ha d'inquietar-nos, més enllà que ensenyar les dents amb la rialla és una forma primària de comunicar les inofensives intencions que ens han portat a la paròdia. És com la mà franca i desarmada de l'encaixada. Aquest pallasso, equidistant dels dos poders de la plaça de Sant Jaume, reivindica el paper preponderant d'aquesta raça superior que són els turistes. I encara més, vol per als hostalers de la ciutat el màxim poder, ja que són ells els intermediaris de la divisa, els creadors d'aquesta riquesa festiva. Tot són bromes, i les bromes sovint porten aigua.